Menú lateral AMP

Silencis

Firma
  • Olga Freixes Freixes
Actualitzada 28/08/2018 a les 09:36
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Agost de 1976.

Tot era en silenci. Ni el més petit bri d’aire feia enlairar aquelles fulles seques que decoraven el camí. Res, no hi havia cap ocell que intentés trencar aquella quietud infinita. Ni sons, ni moviments, era com mirar un quadre oblidat en una estança, polsós, tord i gris pel temps.

Asseguda en una pedra del camí ella no gosava tampoc ni tan sols respirar, no volia trencar aquell moment i restava amb la boca tancada i els ulls oberts intentant esbrinar quina seria la cosa que acabaria amb aquell quadre, del qual ella sense saber-ho també formava part. Sense saber d’on, va arribar una papallona juganera, amb les ales daurades per la llum del capvespre i es va posar sobre una flor que l’esperava amb els pètals oberts que li oferia el nèctar que fabricava curosament.

En ple silenci, l’aleteig de l’insecte va ser el detonant perquè la vida, per un moment aturada, tornés a reiniciar-se, com el despertar d’un infant que creu que tot desperta en ell. Laura, la noia, va badallar profundament com si també despertés, els ocells van començar a xerrotejar entre ells més animats que mai i el so del motor del descapotable vermell de l’Eugeni va acabar per sempre amb aquella estampa idíl·lica d’un capvespre d’estiu.

La noia es va posar de peus en veure el cotxe de l’Eugeni aturat a la vora del camí esperant-la, i sense dir res hi va entrar.

–Algun dia et perdràs –li va dir l’Eugeni.

–No em puc perdre perquè sembla que porti un picarol al coll que fa que tu sàpigues sempre on sóc– li va replicar la Laura un xic molesta.

Durant el camí no es van dirigir la paraula, la música a l’automòbil sonava amb força compassada pels dits de l’Eugeni percudint sobre el volant, i ella semblava que busqués en l’infinit aquell silenci del qual tant havia fruït feia un instant, i la pols que s’alçava al seu pas esborrava el rastre que les rodes anaven deixant sobre el camí.

Es va fer de nit en arribar al poble, la canalla ja tancats a casa feien sonar la cullera en escurar el plat de sopa, les mares feien sonar la forquilla batent els ous per a les truites i els pares seien a la fresca del carrer esperant el so del plat a taula. En aturar el cotxe ella va baixar com una autòmat, igual com hi havia pujat, i va obrir la porta de casa amb mandra acomiadant-se del seu acompanyant amb un fins demà, que es podria traduir en un fins mai més.

Laura va mirar la mare que restava palplantada al cap de l’escala amb el davantal posat i amb una rialla entremaliada esperant el petó a la galta que cada nit li feia. Aquell dia, però, Laura va passar de llarg, la galta es va quedar sense el seu petó i la mare estranyada no va saber reaccionar fins que va veure com la seva filla desapareixia en la foscor del passadís.

–Filla, què tens? Què et passa?

I va pensar: i el meu petó?

Però la Laura no va sentir la mare, va anar caminant fins a la seva habitació i s’hi va tancar.

–Laura, estàs bé? –preguntava la mare darrere d’aquella porta que havia esdevingut un mur–. Laura?, Laura?...

La noia restava asseguda al seu llit immòbil, amb els ulls clucs cercant dins del seu cap algun moment bonic viscut prop de l’Eugeni, però no en trobava cap. Des del primer moment ell havia estat com un policia que la seguia, la cercava arreu, la inspeccionava, la intimidava, la interrogava i la posseïa. I ella es deixava, pensava que tot allò era normal i que en totes les parelles sempre hi havia un policia...

Ho havia vist a casa seva, amb la mare. El seu pare sempre li deia on vas amb aquest vestit?, amb qui has quedat?, au, fes el sopar que tinc gana i deixa’t de romanços, aquí mano JO! I la mare sense perdre la rialla li portava el plat a taula i callava. Mai no havia vist que el pare li fes una abraçada, un regal, un petó... Ara entenia per què la mare sempre l’esperava amb aquella rialla entremaliada al cap de l’escala, ella era l’única que li feia un petó! Pobra mare...

Havia d’acabar amb allò fos com fos. Per a la mare ja no hi havia temps i el pare, un bon home, era com tots els pares que ella coneixia: dominants i possessius. Ells havien après dels seus pares i aquests dels seus. Però havia arribat el moment que les coses havien de canviar. I va començar a rumiar què podia fer...

De moment, he de treure’m de sobre l’Eugeni, no és mal home però ell també ha après del seu pare..., i després aniré a parlar amb la mestra del poble, ella ha llegit molt i sovint viatja a l’estranger de ben segur que sap què més puc fer.

Va encendre el llum de la cambra, es va eixugar la cara tota molla de llàgrimes, que inconscientment li havien anat lliscant galtes avall, i va obrir la porta, i allí restava preocupada amb el davantal posat la mare.

–Filla, però dis-me què tens?

–Res, mare, tranquil·la –i la va abraçar i la va omplir de petons i va marxar corrents cap al carrer.

Per les escales es va creuar amb el seu pare que pujava cansat i amb gana.

–On vas ara? Que no veus que és de nit? –Laura li va fer un petó i li va dir a cau d’orella “pare, fes-l’hi a la mare de part meva”.

Quan va mirar cap a dalt la dona ja l’esperava al cap de l’escala amb la rialla posada als llavis.

–Recoi de jovent! Ta filla m’ha dit que et faci un petó de part d’ella, recoi de canalla!

–Ah, doncs, me l’hauràs de fer! –va contestar ella posant-se a riure.

La Laura va córrer cap a ca l’Eugeni com una fulla lleugera empesa pel vent i ell quan la va veure ja va intuir que alguna cosa passava. La veia diferent, riallera, amb els rínxols lliures del llaç que ell li havia regalat aquella mateixa tarda, i ella sense deixar-li badar boca li va explicar que no podia més, que el deixava, que necessitava ser lliure i volar i trencar els silencis viscuts durant anys per milers de dones sotmeses sense saber-ho, i fer com la papallona d’ales daurades que hores abans havia trencat el silenci d’aquell capvespre d’estiu.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com