Menú lateral AMP

Afers immobiliaris

Firma
  • Isidre Canela
Actualitzada 24/08/2018 a les 09:48
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

En Kevin S. era, als seus trenta-tres anys, un faldiller incorregible. Si al seu físic, certament agraciat –ulls clars, cabell engominat, pell passada pels raigs UVA i cos modelat al gimnàs–, hi afegim un somriure d’anunci de televisió i una xerrameca capaç d’abastar qualsevol tema, tenim el seductor irresistible.

Aquell divendres, li havia dit al director de l’agència immobiliària on treballava que l’oficina ja la tancaria ell. Que havia d’enllestir un contracte d’arrendament per dilluns i, amb tantes visites que havia hagut d’atendre, se li havia endarrerit la feina. Que no es preocupés de res. Ja deixaria l’alarma posada i tancaria tots els llums.

Un cop sol al seu despatx, obrí el telèfon mòbil, cercà entre els contactes i marcà un número. Pip-pip-pip.

–Hola, bufó. Pensava que t’havies oblidat de mi. Ja em començava a impacientar–. Replicà una veu femenina amb un to que semblava més d’ànsia que de retret.

–I ara! Com vols que m’hagi oblidat de la nostra cita! Si tot el dia que no faig res més que pensar en tu! –La calmà en Kevin–. En dos minuts passo a recollir-te. Fins ara.

En Kevin obrí l’armariet de les claus i n’agafà un joc. El del clauer de plàstic de color taronja. Comprovà l’etiqueta que ell mateix havia escrit temps enrere: Ed. Miramar. Passeig de les Palmeres, 5, apartament 214. Perfecte! El piset que aquella parella de iaios suïssos, que havien mort sense fills, i per la qual cosa tots els nebots estaven bregant als jutjats helvètics, li aniria perfecte per als plans que tenia aquella nit. Un sopar romàntic amb la Maggie, una pèl-roja de Glasgow que havia aterrat a començaments de temporada per treballar de recepcionista en un hotel del passeig Marítim, freqüentat per britànics. S’havien conegut ara feia uns mesos, quan ella va aparèixer per la immobiliària on treballava en Kevin, cercant un apartament “moblat, petit, barat i, molt important, lluminós”, que “si li agradessin les boires i els dies rúfols, no s’hauria mogut d’Escòcia”. Li hauria satisfet tant la professionalitat, o ves a saber què, d’en Kevin, que després d’una primera cita, en va venir una altra, i una altra... Fins avui, el dia (o més ben dit, la nit) en què l’agent immobiliari tenia previst culminar les seves aspiracions amb aquell tros de dona, en un piset com aquell: una joia immobiliària a primera línia de platja, amb fil musical a totes les habitacions i al menjador, aire condicionat, televisió panoràmica i, el més important, la suite, amb un llit de matrimoni enorme, amb dosser i cortina translúcida (uaaau!). I per si fos poc, en Kevin, que era molt previsor, el darrer cop que l’havia ensenyat a un possible comprador, va aprofitar per amagar una ampolla de cava al frigorífic.

La nit prometia. I de quina manera! Va recollir la xicota amb el seu Audi esportiu (que tot just estava començant a pagar i que cada mes se li cruspia més de la meitat del sou) i enfilaren la carretera de la costa. En un tres i no res ja hi eren. L’edifici era desert. A mitjans d’octubre ja no hi quedaven estiuejants. Millor! Ningú els molestaria. Deixaren el cotxe aparcat en un carreró lateral.

En Kevin posà música de fons i llum tènue i demanà a la noia:

–Amor, vols preparar una copeta de cava? És a la nevera. Jo surto a la terrassa a fer un cigarret.

Encara no havia tingut temps d’assaborir la primera pipada, quan un enorme monovolum amb matrícula que semblava estrangera (ja fosquejava i era difícil d’afirmar-ho amb certesa) aparegué a la gran esplanada de l’aparcament, al costat de l’edifici, i estacionà just al requadre número 214. Apagà el motor i els llums del vehicle. A en Kevin, en aquell moment, el cor li començà a bategar a mil per hora i sentí com un intens formigueig li pujava cames amunt, gairebé deixant-les a punt de fer figa. Esverat, s’introduí a l’interior de l’apartament i començà a cridar:

–Afanya’t, que hem de marxar!

–Però què dius? Si acabem d’arribar... –protestà la noia, sense imaginar l’abast de l’embolic en què l’havia ficat en Kevin.

–Corre!!! –i agafant-la de la mà l’arrossegà d’una revolada cap a la sortida.

Sense temps per fer cap endreça al pis, en Kevin va tancar la porta amb clau i tots dos van córrer cap a l’ascensor que, per casualitats de la vida, en aquell precís moment s’acabava d’obrir just davant seu. Amb l’atabalament i les preses per fugir, cap dels dos va parar esment que mentre ells volien entrar, algú en volia sortir i la topada va ser colossal.

A l’homenet que tenien davant, d’uns seixanta anys, calb, panxut i vestit amb una camisa estampada i unes bermudes, li havien saltat les ulleres i un clauer. En Kevin, avergonyit, es va ajupir per replegar-ho. Ostres!!! El clauer era semblant al que duia ell, un d’aquells anodins rectangles de plàstic que es poden comprar a qualsevol ferreteria. Aquell, però, era blau i també duia el número 214 escrit amb bolígraf. Al recuperar-lo, l’home, que semblava força contrariat, esbossà un breu somriure de cortesia, saludà amb un bonsoir, monsieur, merci i, després d’haver mirat de reüll, durant una fracció de segon, la parella de precipitats fugitius s’encaminà decidida cap a l’altre extrem del replà, cap al 214. Darrere seu, tota la família: la senyora, una dona amb papada i cos de baldufa; un matrimoni jove; dues criatures, nen i nena, segurament bessons, i una àvia parapetada darrera d’un caminador el seguien. Tots, menys l’àvia, estirant les seves voluminoses maletes amb rodes.

En Kevin i la seva acompanyant estaven tan trasbalsats que no gosaven dir-se res. Van sortir per una petita porta lateral, cap a l’aparcament. I al creuar-lo en diagonal, en direcció al carreró on havien deixat el seu cotxe, no van poder evitar aturar-se al costat del vehicle que hi havia a la plaça número 214. La matrícula del cotxe era suïssa, del cantó de Vaud. I a la capota s’hi podia llegir amb lletres ben grosses:

Fripon et fils.
Agent Immobilier.
Ventes- Locations Rue des Crédules, 26 Montreux (CH).


Semblava evident que l’apartament 214 s’havia convertit en l’objecte del desig per a més d’un pocavergonya, aquell cap de setmana.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com