Menú lateral AMP

El paquet

Firma
  • Ana Castany
Actualitzada 22/08/2018 a les 12:16
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Està reclosa a casa perquè s’ha fet un esquinç al genoll en una caiguda poca-solta; va ensopegar amb un esglaó mentre badava amb el mòbil. La fèrula que duu de dalt a baix de la cama la té gairebé immobilitzada: de la butaca al sofà i del sofà al llit. No surt de casa, ja que se sent molt maldestra amb les crosses i la cama sense poder tocar a terra. Mata el temps llegint, mirant pel·lícules, menjant quantitats inconfessables de xocolata, guaitant per la finestra i autocompadint-se. I encara li queden cinc dies més de confiscament. Sola.

Sona el porter automàtic. Mira per la càmera i veu un repartidor de paqueteria. Porta el llibre que espera? S’atabala perquè encara va només amb el barnús i unes calcetes. S’arrossega fins al rebedor i li obre la porta fent equilibris com una cigonya. Es nota que l’home té pressa, duu un paquet a la mà i un altre sota el braç. Ella li signa l’entrega i li prega si li pot deixar a sobre la taula de la cuina que està tocant a l’entrada del pis. Talla el precinte de plàstic que envolta el paquet i desenganxa la llengüeta de cartó per poder obrir la capsa. Amb la boca, encara oberta, torna a mirar allò que hi ha dins i, amb una ganyota, tiba d’una de les plomes vermelles que s’enrosquen com una boa. La desplega i la fa dansar, fuetejant a l’aire. Se la penja al coll i continua furgant a dins la capsa. Sota un mar de porexpan apareix una brillantor metàl·lica i deixa anar un esglai. I aquesta andròmina? On és el meu llibre?

Agafa la capsa de cartó i busca l’adreça. Vet aquí! S’ha equivocat! A saltirons, repenjant-se a la paret, va a la saleta i seu. Es posa a jugar amb les manilles. Clic-clac, i giravolta a l’estil més genuí del vell Far West. N’encaixa una al voltant del seu canell i l’altra al braç de la cadira. Quan sent el clac, li puja una escalfor cara amunt fins a les arrels dels cabells. Està atrapada! I ara què? Com pot ser tan patètica? Presonera d’ella mateixa i amb la boa de plomes vermelles enroscada al coll. Pensa, pensa. La clau. On és la clau? Recorda una petita bossa al fons de la capsa. Merda! La capsa es troba a sobre la taula de la cuina. Fa petites sacsejades per desfer-se del lligam. Res. Amb el peu bo a terra i l’altre a l’aire, intenta donar-se empenta cap endavant a veure si pot fer avançar la cadira. Li fa mal el canell i li pesa massa la cama. La suor li baixa pel front, segueix pel nas i li cau a sobre les cuixes. Només ha aconseguit avançar un parell de metres i ja està esgotada. Una mica més, au va, dona! Arriba fins davant la porta corredissa de la cuina. Mira enrere: unes ratlles com rials sobre el parquet han deixat el rastre del recorregut. S’ha de ser estúpida! Continua fins que es queda travada al marc de la porta. Ni endavant ni enrere. Empeny la porta cap a l’esquerra amb l’espatlla fins a fer topall. No et posis nerviosa! Ara la suor també li deixa l’esquena ben amarada, fins a arribar a la ronyonada i continua avall. Intenta alinear la cadira entre els dos bastiments i encongeix les espatlles; tota ella intenta reduir-se i fa una empenta més.

Sona el timbre de la porta. El primer reflex és demanar auxili, però immediatament es queda molt quieta i en silenci conscient de l’aspecte que deu fer amb un barnús que li deixa les cuixes i mig pit al descobert, una boa de plomes vermelles penjant-li del coll, emmanillada a una cadira i una cama tesa. No li convé obrir si no vol que l’escala en vagi plena i es converteixi en l’acudit de tota la comunitat. Té una reputació de triomfadora i de dona exemplar que no vol pas perdre. Passats uns instants, sent com truquen a la porta del costat i després a la del davant. Ningú obre i algú enfila escales avall. Apa, continuem. Mig cos a la saleta i mig cos a la cuina. En un nou impuls aconsegueix desincrustar-se i avançar cap a la taula. Objectiu aconseguit.

Empoltronida a la butaca, pren el portàtil. Sap que no ho hauria de fer, que és un joc perillós. Però els dits van més ràpids que els principis ètics i ja teclegen hàbils i afamats. I és que d’ençà que l’Andreu, el seu darrer nòvio (informàtic de professió i devoció), li va ensenyar les eines més rudimentàries i bàsiques per tafanejar per la xarxa, ha descobert un món al qual li és difícil resistir-se.

Amb poc més d’un quart d’hora amb el Kali Linux n’ha tingut suficient per rebentar el sistema i entrar a la xarxa wifi dels veïns. Voilà, aquí ho tenim! Correus de la feina, publicitat, amigues... I taxin-taxan: la comanda! Per què? Per a qui?

Continua buscant i submergeix el seu nas rastrejador fins que ho troba. La veïna del tercer, en una carpeta ha anat amagant un resigall de missatges d’estira i arronsa amb un tal Isidre. Caram, caram! Per una altra banda, no li estranya amb el peix bullit que té per marit.

Tot just ha acabat de dinar, amb el paquet que ha tornat a deixar el més ben parat que ha pogut, surt al replà i demana l’ascensor. En una mà el paquet, a l’altra la crossa i amb el nas clica el botó de la planta zero. S’entossudeix a posar-lo dins de la bústia, però no hi ha manera de fer-lo passar per l’escletxa. Torna a agafar l’ascensor i ara prem el botó del tercer. Palplantada davant de la porta i amb el cor a cent vint per hora, el deixa a terra. No vol trucar al timbre, enrogeix només de pensar què li diria. Ja s’ho faran, no és cosa d’ella. Al vespre, sent les passes com d’un ratolí darrere de la seva porta. Deixa passar una estona. Quan obre, al replà, a sobre de la seva catifa, hi ha un paquet. A dins, el seu llibre: Com ser una dona feliç.

L’endemà, recuperada de l’ensurt d’ahir amb les manilles i després d’esmorzar, s’asseu a la butaca i col·loca el peu a sobre un coixí. A la falda, el llibre, un llapis, un full i una goma. Com una alumna ben aplicada fa els llistats. En una banda els Sí, a l’altra els No.

Té amics? Sí.

Fa esport? Compta anar a peu fins a l’estació els cap de setmana a comprar el diari? Deu ser una mitja hora caminant. Dubta.

Duu una dieta equilibrada? Està segura de l’esmorzar i del dinar; però a mitja tarda la cosa s’embolica i com una posseïda pren la barra de xocolata i no para fins que no en queda una engruna. I al sopar, com que llavors li couen els remordiments, una tassa de brou i una fruita. L’esmorzar i el dinar els fa bé! Per això no li tremola el pols quan ho col·loca a la banda del Sí. Dorm bé? I tant! Després de prendre la pastilla, tot just llegeix unes pàgines i se li tanquen els ulls. Cap al Sí! S’agrada a ella mateixa? Li agrada arreglar-se? Confiar en la gent? Sí, sí, sí. Duu una vida sexual activa? Pica amb la punta del llapis sobre el punt de l’interrogant. Pregunta inoportuna! Es mossega el llavi. No! D’acord, no! Va fent fins a acabar els capítols del llibre. S’esforça perquè el llistat es decanti cap a la columna del Sí, si més no, que quedi equilibrat. Ella vol ser una dona feliç.

Passada una setmana, alliberada de la fèrula i un altre cop en marxa, entra a l’ascensor mentre guarda les claus del pis a la bossa i remena per dins buscant les del cotxe. L’ascensor en lloc de baixar cap al pàrquing, puja i s’atura al tercer. Els seus ulls es creuen, recelosos, fitant-se per uns segons. Nota com les galtes s’escalfen. L’una vermella; l’altra també. I totes dues, callades.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com