Menú lateral AMP

Quan arriba la tempesta

Firma
  • Isabel Jiménez
Actualitzada 20/08/2018 a les 09:35
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Quin patir!!

Repetia una i altra vegada en Quim, i és que cada vegada que sentia les notícies només es parlava de la maleïda tempesta que s’aproximava, la més gran que mai havia caigut a Lleida.

En Quim era pagès d’herència, d’aquells que porten el gen a la sang, el seu besavi ja ho era i després de diverses generacions de lluita constant, ell havia aconseguit que els seus préssecs fossin uns del més valorats mundialment.

En època d’estiu, hi ha una gran quantitat de temporers que busquen feina, i com que la reputació d’en Quim estava pels núvols, al seu mas, s’hi formaven llargues cues per demanar-li poder treballar a les seves terres.

Feia dies que només es parlava de la tempesta i tots els radars marcaven com a punt clau de descàrrega la zona on en Quim tenia totes les seves terres de presseguers. Era tan gran la seva angoixa que li costava dormir i sentia una barreja de nervis i preocupació que a poc a poc li començava a passar factura. Tenia molta por de perdre tot allò pel qual portava tants anys lluitant i pel qual diverses generacions de la seva família s’havien deixat la pell per tirar endavant.

No sabia què fer, només li donava voltes i voltes al cap, imaginant-se la desgràcia que estava a punt de passar i lamentant-se, una i altra vegada, de què era allò que havia fet tan malament per que el destí li jugués aquesta mala passada, ara, que, per fi, tot li anava rodat.

Faltava poc més d’una setmana per al moment clau, i no vivia pensant què seria del seu destí si tot el que tenia acabava destrossat. Què podia fer? Es llevava al matí cansat, perquè no havia pogut dormir, ni tan sols podia menjar perquè tenia l’estómac tancat dels nervis, a poc a poc s’anava consumint.

Aquell matí, en Quim va decidir que havia de superar la seva angoixa i tirar endavant, almenys ho havia d’intentar, així que va obrir la porta del mas, però una força sobrenatural es va apoderar d’ell i va fer que el seu cos comencés a tremolar de tal manera que no podia ni agafar el pany de la porta, va ser llavors quan es va adonar que li faltava l’aire i que no podia respirar, ja que cada vegada estava més i més nerviós, fins al punt que va perdre el coneixement i va quedar estès a terra.

L’Arlet, la seva filla, va sentir un fort soroll, i quan va anar a mirar què era el que havia passat va trobar el seu pare al terra, sense coneixement. Molt espantada va sortir corrent a fora cridant i demanant ajuda. Però a fora només va trobar els temporers que havien passat la nit als voltants del mas esperant ser triats per treballar. Es va desesperar al pensar que el seu pare s’estava morint i ella no sabia què era el que havia de fer.

Va ser llavors, quan, entremig, d’aquella massa de gent, es va sentir una veu que repetia una i altra vegada, “médico, médico” i a poc a poc es va anar fent lloc fins a arribar a la porta, fet que va cridar l’atenció de la noia.

Ella al veure’l no va reaccionar, potser perquè no li va crear cap esperança el fet de pensar que aquell noi la pogués ajudar, però per una altra banda tampoc hi tenia res a perdre; al contrari, hi tenia molt a perdre, la vida del seu pare estava en joc i només podia comptar que l’ajuda d’aquell noi fos la jugada mestra.

L’Arlet li va fer el gest que entrés, i ell a poc a poc es va anar acostant, i quan va arribar a la porta de la casa, la noia li va senyalar el terra, on estava estès el seu pare; ell amb una gran serenor es va acostar fins al cos del Quim i li va posar la seva gran mà a la part dreta del coll, amb la intenció de buscar-li el pols, després va demanar a l’Arlet un got d’aigua i ella en aquell moment va pensar que s’havia equivocat, que no podia ser que mentre el seu pare es moria, aquell noi només volgués calmar la seva set. Però ella hi va accedir, perquè en aquell moment només comptava amb l’ajuda d’aquell noi, i l’únic que volia era que el seu pare se salvés, així que va anar corrent a la cuina i en menys d’un minut va tornar amb un got ple d’aigua, va estendre el braç i el noi el va agafar i el va abocar a la cara del Quim sota l’atenta mirada de la noia.

Va ser llavors quan en Quim va recuperar la consciència i d’un bot es va posar dempeus, desorientat, sense saber ben bé què havia passat. L’Arlet amb cara de sorpresa, es va llençar als braços del seu pare cridant, i li va explicar tot. A poc a poc, en Quim s’anava recuperant, i va ser llavors quan es va dirigir al noi que l’havia ajudat, i primer de tot, li va preguntar el nom.

Han – li va contestar–, mi nombre es Han.

En Quim el va mirar amb cara de preocupació, i li va preguntar si sabia què era el que havia passat, en Han amb la serenor de la seva mirada li va explicar que havia tingut un atac de pànic i ansietat tan fort que els mateixos nervis li havien provocat la pèrdua del coneixement, raó per la qual havia caigut desplomat. Sorprès es va parar a pensar un moment i es va adonar que realment allò que li estava explicant aquest noi era fruit de tota l’angoixa que havia acumulat durant tots aquests dies i que, fins i tot, li havia provocat aquell episodi de pèrdua de consciència, així que va decidir que aquest havia de ser el punt i final d’aquell estat.

Encara una mica consternat, va demanar al Han que s’assegués una estona a conversar amb ell, ja que li transmetia pau i tranquil·litat i, qui sap, potser el podria ajudar a acabar amb aquesta situació tan estressant que vivia.

En Han li va començar a explicar els seus orígens, havia nascut al Senegal i de nen havia conegut una noia espanyola infermera que l’havia fet interessar-se pel món sanitari, raó per la qual havia estudiat medicina. Però la situació al seu país era molt complicada, així que va decidir venir a Espanya, pensant que aquí podria treballar de metge, encara que la realitat va ser tot el contrari i ningú el volia com a metge, així que havia acabat buscant feina de temporer.

En Quim el mirava bocabadat i pensava com era possible que fos real tot allò que li explicava. Va ser en aquell mateix moment que va decidir contractar-lo, però no per treballar al camp sinó perquè l’ajudés amb la seva ansietat. En Han es va quedar molt sorprès i va accedir d’immediat, era la seva oportunitat i estava convençut que podia aconseguir-ho.

Durant aquells dies van passar llargues estones parlant i conversant de tot i més, ja que en Han, a causa de la seva vivència, havia arribat a la conclusió que la vida només és el present, que el futur encara no hi és i el passat ja s’ha esvaït així que només cal viure aprofitant cada moment con si no existís demà, i això era el que li feia entendre al Quim, que no calia amoïnar-se per alguna cosa que encara no ha passat, ja que condiciona el present.

Va arribar el gran dia, però realment no va passar res extraordinari, simplement els radars meteorològics havien fallat, i la gran tempesta va caure al mig del mar, però el Quim ja havia après una gran lliçó i va demanar al Han que es quedés amb ell, ja que es va adonar que li quedava molt per descobrir.
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com