Menú lateral AMP

Com un llamp

Firma
  • Beatriu Camón Durany
Actualitzada 17/08/2018 a les 09:45
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

El silenci grinyolava dins dels seus pensaments, sentia com tot ell, era melindro, fins i tot els ulls eren tous i a punt de vessar. De tant en tant, els records venien sobtadament, com algunes morts. Res quedava de la nit que acabava. Semblava tot llunyà, els besos, el frisar de les pells, el seu cos caragolat al de la Lin, la suor, la falta d’alè. La remor furient, el neguit pudorós i delirant, el xiuxiuejar a cau d’orella, les olors i els frecs... res quedava ja.

Va estirar el braç, volia trobar el cos del desig, i tornar a fer-lo seu. Que el tou dels seus dits tastessin la tebior de la seva pell. La nit havia estat un oratge de sentits, de tebiors i mormolejos. Els llençols del costat del llit, ara, eren freds i rebregats, ell no hi era. Una fiblada li va resseguir tot el cos, i va recordar les onades de quan la mar és encabritada i no esperes res de bo.

Va obrir els ulls, i el començament de l’albada li va mostrar el contorn d’un cos palplantat davant el finestral. Quiet, i buit de so.

–Damià! Estàs bé?

–Sí. M’he desvetllat. Avui serà un dia grisós. Mira els núvols, són prenyats.

Ell es va tombar lleument, com si una força li impedís fer-ho. Era nuu, ho va saber en veure la silueta fosca, que es dibuixava per culpa de l’albada.

Es va alçar, va posar-se els pantalons de xandall que eren a terra, vora el llit. Mentre ella caminava les poques passes que hi havia, ell, sense voler, es va fixar en els seus pits, amb el mugró ben definit. Com el cim d’una muntanya. Ella el va abraçar en silenci. Va reposar la galta sobre la seva esquena i escoltar el ressò del seu batec. Ell, mirà l’horitzó i respirà amb profunditat. La calma els envoltava i els amortallà una estona.

–Lin, dutxat tu primer. Jo començaré a preparar l’esmorzar.

–D’acord, en un tres i no res, seré aquí.

Deu minuts i la Lin ja era a la cuina. Li va prendre la cara entre les seves mans i li va fer un petó tendre, llarg i gustós.

–Ves, Damià, quan acabis ves cap a la terrassa, que esmorzarem.

L’aigua s’estavellava contra el clatell i lliscava freda, obrint-se com la mar, esquena avall. La pell era tensa, els muscles tibants i els ossos li dringaven.

El Damià volia no sentir-la a la seva pell. L’escalfor. No tenia dret a sentir-se viu, sentir que la sang li corre per les venes, que el cor li batega, que sent les papallones a l’estómac quan la Lin el mirà distreta. Que gaudeixi d’un esmorzar a la terrassa. Que malgrat l’ahir, ha sabut fer-li lloc a l’avui, i aquest, li ofereix pessics de felicitat.

De sobte el cor li va deixar de bategar i es deixà caure. I una suau boirina el va dur a l’ahir.

Vermell, carmí, cirera, maduixa, aquest és l’últim color, que jo recordo. La sang va vessar, com un rajolí d’oli, damunt la llesca de pa que la mare ens preparava.

Gota a gota i com un esquitx, fa un toll damunt la rajola freda, molt freda.

Dos talls verticals, assenyalen el punt de partida. Un cos dèbil, i adolorit. Una pell més morta que altra cosa, i aquells ulls de súplica, i aquells llavis muts. Instants de pau per a tu, Clara. I jo ploro com el germà petit que tem el demà sense tu. Haver de mirar als ulls l’absència de tu. Desconsolat, et faig un últim prec d’infant egoista i enfadat.

–Deixa’m que aturi aquest rajolí d’oli... –Deixa’m que obri la finestra, i marxi aquesta foscor.

–Deixa’m que posi una espurna, en aquest instant, gèlid.

La Lin va entrar corrents dins la dutxa i el va abraçar amb força. Va tancar l’aigua i el va besar.

Damià, recorda com et mirava la Clara, com et somreia, i t’agraïa aquells instants íntims. No vas arribar tard, vas arribar a l’hora. I no la vas deixar morí sola. I et mirava, Damià. La Clara et mira deixant anar el seu dolor físic, i el corc al ventre de la fusta. La Clara et mira, i et somreia.

Però quan el dolor d’una pèrdua, retroba el camí de tornada, la fiblada et paralitza de dalt baix, i et xucla fins al moll de l’os. La tristor et pren i fa que t’arrauleixis com una mixeta.

Després de dinar, i d’obligar el Damià a fer una migdiada, vàrem anar al cementiri. Com passar el temps, ja feia 7 anys que la Clara, la seva germana, era morta.

Al capvespre, vam anar a fer un passeig per la platja, ens vam endur l’Ulisses. Així correria una mica per la sorra. Quan ja portàvem gairebé una hora passejant i jugant amb l’Ulisses i quan la lluna ja es reflectia sobre la mar, ens vam deixar anar sobre la sorra.

Miraven les estrelles, admiràvem la lluna sobre la mar. Escoltàvem la remor de les ones. Érem en silenci, massa silenci. I em vaig alçar i vaig començar a traure-m la roba, i em vaig quedar en roba interior i amb una rialla burleta me’n vaig anar a banyar al mar. Ell no va poder resistir-se i va fer cap a l’aigua uns instant després. Ens vam abraçar mentre les ones ens picaven la pell, ens besàvem. I tot seguit teníem pressa, molta pressa. Vàrem sortir de l’aigua de pressa i rient com adolescents. Ens vam vestir amb rapidesa, sense deixar de besar-nos i tots tres vam començar a caminar amb rapidesa, érem a quinze minuts de casa i l’ànsia ens cremava. Anaven tan ràpid com podíem. Tot just la clau al pany i ja érem ones de cresta blanca, érem branques nuades, érem peixos fora de l’aigua aletejant per fer l’últim respir entre la tebior de la nit.
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com