Menú lateral AMP

La calaixera: el compàs del seu viure

Firma
  • Víctor Prats Oró
Actualitzada 13/08/2018 a les 11:48
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Aquella calaixera corcada era de casa dels meus avis. La vàrem recollir abans que el silenci dels anys la dugués a l’oblit, abans que el temps la transformés en un no-res, que la vida la traspassés cap a la mort, per sempre més. S’hi sentia encara aquella olor dels teixits de roba que tants anys hi guardà a cada un d’aquells quatre calaixos, la vida que respirà d’amor, els secrets de llàgrimes de dolor i gemecs de felicitat; d’il·lusió del viure, i d’il·lusió a la vida.

Aquella calaixera corcada de casa dels meus avis duia, dins seu i en silenci, tota una vida escrita i que tant sols ella ens podria explicar amb paraules, si les pogués dir.

I ens les diria, segur que ens les diria, perquè una vida són moltes vides per poder explicar i paraules per dir. Però ella sempre callada, sempre prudent, servint sense parar com una minyona davant dels seus amos, i que a l’hora els veu passar en silenci i en el seu viure. I calla per tal que no sigui dita. I calla perquè així no diran. I què diran, els que diran?

I ara ja farà un any que la vàrem recollir. Entre les enrunes de la pols, entremig de les altres andròmines de dalt de la golfa de la casa dels meus avis. No restava sola, des d’on havia reposat aquella calma de vides viscudes i passades. Al seu voltant, no restava sola: sota l’enruna d’aquella pols hi vivien, també en silenci, aquells dos baguls tancats, que, com ella, també duien una vida escrita; aquelles maletes que, de tant anar i venir, es feren de llocs que elles mai pogueren decidir, fetes de tapissos de colors que aquella enruna de pols havia esborrat. Aquelles cadires, també corcades, i un balancí que, de totes les andròmines, encara restava més serè a diferència de les altres, perquè des de la mort dels avis sentia una calor encara recent per haver- se utilitzat feia poc temps. Aquell quadre que un dia algú va despenjar de casa seva del menjador i que només fer-li una bufada amb la boca, una suau alenada d’aire, van marxar les enrunes de pols que l’amagaven, i va fer que s’hi descobrís tímidament la imatge de la cara d’una senyora, tota ben engalanada de medallons i un bon vestit de colors suaus marins i que duia sobre les mans un infant. Vora seu, també de la mateixa manera que el quadre i repenjat a una banda de la calaixera, a tocar de terra, aquella fotografia gran amb un guarnit marc de fusta rodó color clar, acompanyat d’un vidre encaixat, que des de sempre l’havia protegida de les intempèries malsanes, però que res havia evitat que les enrunes de pols se n’haguessin apoderat a sobre seu. I, amb més força, ara, que en aquell anterior quadre, anaren voleiant per aquell espai de dalt de la golfa dels meus avis, igual com quan el vent de la tardor escampa del terra les fulles dels arbres i s’hi descobreix el seu color. Amb un altre bufament més fort, amb més desig i alè de descobrir, de desterrar aquells records d’un passat, d’una història... Perquè una fotografia és aquell moment que hem viscut i deixat, però que sempre reapareix viu de dins, com si fos sang nostra. Com si fos viva, encara, aquella imatge entre tots nosaltres. La d’ahir.

Al balancí, tota ben clofa, seia l’àvia molt més jove, molt més plena de vida. A un altre costat el meu avi, tot ben plantat, amb la mà acompanyada sobre l’espatlla de l’àvia. I en mig d’un i altre, la meva mare amb un posat de cos apagat i caigut. I sota els seus peus, mig de boca terrosa mig plantada, hi era jo, amb aquell vestidet blanc que algú pogué regalar-li a la meva mare per a mi. El pare ja no hi era. A una altra banda, vora de l’avi, la germana de la meva mare, la tieta Rosa, o Roseta, amb una bellesa i jovenesa exultant, pròpia d’aquella edat, tota ella amb el seu somriure i amb la seva mirada clavada cap a on era jo, com si contemplés, en aquell instant, la figura d’un àngel!

Aquella calaixera corcada de casa dels meus avis duia el compàs d’aquell viure amb calma, enmig de molts records. I ara jeia molt més ben uniformada entre tots nosaltres, molt més viva, veient-nos passar també en silenci callada. Respirant amor. Aquell amor oblidat que va estimar però amb unes altres olors. Ara, i sense aquelles enrunes, torna a estimar igual com se sent estimada. I mentre jo visqui tant temps com pugui, ho serà, d’estimada.

La casa darrere. Davant seu, l’ombra d’aquella imatge del balancí amb l’àvia asseguda, de l’avi com l’acompanya amb la mà a sobre d’ella, amb la seva mirada humil, generosa i del qui observa de la vida el fruit de tot un treball. D’allò que dóna sentit; que omple. Com el qui porta a casa un cistell ple del millor que ha sembrat, allò que el temps li ha sabut deixar. Aquella mirada alegre i senzilla i plena, de tot cor, què vols? Aquella mirada que també enyora i que sempre ha estimat. Una mirada tendra que escolta, que comprèn i que amb el seu consell et guia. Un tresor, el seu, el de l’avi Anton i el de l’àvia Mercè que sempre recordaré. De la mateixa manera, també sempre recordaré el que mai podré recordar ni tampoc tenir; la mirada del pare. Aquella que la seva mort s’endugué abans que jo vingués al món. Abans que jo el sentís. Abans que jo el cridés “pare”.

Aquella calaixera corcada de casa dels meus avis que jeu i viu ara entre nosaltres ha de saber el que jo li pugui explicar. Perquè ella calla però escolta, perquè sap escoltar. Que aquella mort fou sobtada, inesperada, incompresa. I en plena vida amb un cistell encara per omplir, i jo entre les meves venes, dins del meu cor sempre hi sento el seu enyor, pare. Un enyor que no s’esgota, com si amb mi hagués nascut, com si amb mi hagués vingut a la vida. I ell el conegué en braços de la mare, quan arribava a casa després del treball, després del seu jorn. I molt poc abans que jo vingués al món, ell se’n anà. I ella va veure com la petonejava, com la feia somriure i la feia feliç. Ella ho guarda i no ens ho pot explicar, però ha de saber tot el que sento dins en mi. Pare!

I la vàrem recollir abans que el silenci dels anys la dugués a l’oblit; i abans que el temps la transformés al no-res, i la vida la traspassés cap a la mort per sempre més. I d’ella, més us en podria dir, i més us en podria explicar. Però igual que les estrelles que també ens observen des de l’infinit, callen i ens guarden en tot el seu viure!
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com