Menú lateral AMP

Dues rodes i un destí

Firma
  • Pep Masip Florensa
Actualitzada 08/08/2018 a les 09:27
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

La serenor n’és el secret, o més aviat la calma davant de l’imprevist, l’ensurt o l’angoixa davant de la possibilitat que s’esgoti el combustible entre d’altres pensaments. Les mans inquietes són males companyes de viatge i els peus impacients no són pas els millors amics d’una aventura que pretén un final exultant. És imprescindible gaudir del plaer per les sensacions arran de pell, aquelles que per a alguns éssers més tradicionals i poc avesats al risc serien un destorb: el pes del cap, les incomoditats a la gropa, les vibracions a les extremitats... un patiment físic i mental d’allò més esfereïdor, vaja.

Res més descoratjador per a les ànimes poc involucrades en l’afició de cavalcar sobre les dues rodes, que escoltar els relats del meu pare; aquelles animades històries pròpies de la gent que ha viscut en un temps on els colors eren el sèpia, el blanc i el negre; on la llum del sol havia de demanar permís per enlairar-se a casa nostra. Històries de fredes nits d’hivern en les quals, delerós d’arribar a l’esperada cita amb ella, veia lliscar els ossos per les artèries recargolades i glaçades del terme, agenollat i a palpentes cercant la calor extraviada del cavall de ferro a la cuneta, perdut en la densa boira; proeses que haurien acovardit els més audaços.

N’hi ha prou, però, de baixar fins als inferns per tal de trobar alguna anècdota sorprenent entorn el món de la motocicleta, aparell diabòlic incapaç de rebre cap benedicció per part de mares i padrines.

Com la del Gus, un personatge amic de gresques, rialles i de subjectar el vidre al voltant dels dits. Sempre a cavall de la seva Bultaco Metralla, amant de l’asfalt més retorçut que podia trobar en les seves incursions quasi nocturnes; aquelles que perpetrava per tal d’enfrontar-se a les brises més aspres o a la garbinada més emprenyadora de quarts de nou. Era un paio molt trempat, que de mal no n’havia fet mai a ningú, si no havia estat de manera improvisada i perquè algú l’havia mirat encuriosit de cua d’ull. Llàstima que decidís agafar aquell revolt distret per la posta de sol més bonica que mai havia enfocat amb aquella vista enterbolida per l’alcohol. La més bonica... i la més curta.

La setmana abans de la desgràcia havia mig desfilat, tot inflat ell, als tres tombs de Vilaplanola, l’any seixanta-dos. Anava a lloms de la seva inseparable camarada metàl·lica, esquivant carros i tartanes, rivalitzant amb cavalls i mules, sobresaltant curiosos i horroritzant els més devots. Els civils van intentar sorprendre’l a la sortida del poble, però aquella màquina estava enverinada i corria com el llamp. Ell fugia arrogant, amb el ventre recolzat al dipòsit vermell mentre el seu rostre, impactant amb l’aire fred del mes de gener, deixava anar un reguitzell de llàgrimes galtes avall. Les maniobres impossibles, les ziga-zagues i aquell brunzit ensordidor van fer de les peripècies d’en Gus el tema de conversa de botigues, bancs de la plaça i taulells de bar.

—Sisco, ara no em fotré pas la moto per barret, estic ben assegurat pel patró, he! he! he! —digué el fill del dimoni al seu amic.

—Pel patró dels animals, és clar —va respondre mirant-lo de reüll i deixant anar una ganyota de complicitat.

Admirat per aquells i menyspreat pels altres, l’epitafi del fill de la garbinada resa: “Gustau Pedrerol, ni Déu ni amo.”

De curiosa, si més no distreta, en fou la vida d’aquell home a qui deien Filigrana. Devia de ser pel seu aspecte pulcre i exquisit en el vestir, l’angulositat de les faccions del seu rostre, afaitat i generós en perfums. Filigrana era partidari de la moto en majúscules... la Lambretta, de color crema, tota una senyoreta i amb molta classe, l’eina ideal per transportar aquell cosset esvelt embolcallat amb mil ratlles i per passejar les mosses d’un rogle a l’altre. Res de roba texana de moda per mirar de guardar la pell; drapets de mudar i mocassins blancs de xarol. Al mateix mocador amb que acariciava la carrosseria per treure’n les ditades d’algun fanàtic li feia quatre nusos i se l’encaixava a la testa per no despentinar-se ni malbaratar la brillantina acabada de servir, i avall que fa baixada.

Andreu Filigrana Tamariu era el barber del poble. De família treballadora i poc amic de llibres i estudis, va decidir seguir la tradició familiar. De fet, de ben petit ja ajudava son pare escalfant les tovalloles per estovar les barbes dels clients o bé escombrant la munió de pèl que cobria els motius florals de les rajoletes del terra del negoci. Aquella escombra, que li passava ben bé tres pams, duia un ritme frenètic, tan sols aturat pel terrabastall d’alguna motocicleta passant carrer avall, que feia tremolar les vidrieres i allargar el seu coll gairebé a l’alçada de la granera.

L’afició per les motos ja li venia de jovenet, igual que el fet de ser un triomfador entre els plebeus, un paio més eixerit que els altres. Dels duros que guanyava setmanalment fent d’aprenent a la barberia, n’hi donava uns quants a l’Arturo a canvi de ferse portar en aquell esplèndid sidecar verd cada diumenge. De casa fins a la plaça a l’hora de la sortida de missa. Aquí iniciava el ritual de repenjar el peu a la xapa del sidecar, fer lliscar entre els dits la petaca plena de tabac, el paper de fumar agafat entre els llavis i esperar l’admiració del veïnat. I des d’allí cap a la societat on l’esperaven, bavejant alguns i entre rialles uns altres, els companys de colla.

—Nois, fixeu-vos en mi, fet un pinzell i portat en carrossa... Algun dia seré jo qui duré les mosses en una Lambretta... potser fins i tot trobaré alguna pubilla de casa bona!

—Filigrana...

Ja ho deia ell, “trobaré una pubilla de casa bona i...”, fou el darrer viatge que va fer amb aquella moto abans no se li acabés la fitxa. En finalitzar la mili va aparèixer la Rosario, filla d’un americano que, en el temps de les nostres misèries nacionals, havia fet fortuna a l’Argentina fabricant xocolata. Aquesta era poc avesada a tenir competència i no el va deixar pujar mai més a bord del seu altre amor, i no pas per enveja de la màquina, sinó per la utilitat que aquesta donava al seu amo.

De casa a la feina, una estona al cafè i directe cap a casa. Des d’aleshores, mai s’havia vist un conjunt d’americana, armilla i pantaló amb les ratlles tan encorbades.

Sigui com sigui, de vides inversemblants, modèliques, delictives, adictives o d’aquelles que passen sense pena ni glòria, o les que no deixen ningú indiferent, les que generen enveja, odi, amor, desig... potser és el misteri de la convivència amb el món de les dues rodes qui els marca el destí. Preguntem-li a Marlon Brando, a James Dean, al Gus o al Filigrana?
 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com