Menú lateral AMP

La pell erma

Firma
  • Francesc Xavier Fortuny
Actualitzada 07/08/2018 a les 09:47
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 
 

Deuen ser quarts de set del matí, pel cap baix. Avui fa tard. Les ombres de la nit es baten en retirada davant la puixant alenada de foc de l’alba. L’amo del galliner, estarrufant el plomatge deslluït pel pas del temps, s’esgargamella de valent, però ningú en fa cas. Em remeno inquieta al cau, arrecerada a la tanca, amatent per sentir-lo arribar tot i les passes esmorteïdes que gasta. Un ratolí pocatraça de pèl terrós joguineja amb una nou; ara l’empeny amb la nàpia, ara l’engrapa i la rosega. Obsedit amb la tasca impossible d’encetar-la i cruspir-se-la, l’animaló se m’atura al davant, i només llavors percep la meva titànica presència; deixa anar el seu tresor i s’encongeix, atura la respiració tremolant i potser pregant perquè no l’esclafi. Esbufego amb energia pels narius, convidant-lo a fugir: «Fot el camp, cuallarga!». Per tota resposta, com si l’hagués tocat de mort, el rosegador cau d’esquenes, paralitzat: «Coi de covard...», li etzibo. Aleshores, un espetec de fusta corcada i frontisses rovellades retrona pertot, distraient-me del ratolí poruc, que reviscola miraculosament i s’esmuny campi qui pugui per una escletxa de la paret.

Com cada matí des de fa incomptables hiverns, flairo la sentor penetrant del seu cos abans que la porta del corral n’ofereixi la imatge, una fortor de suada sobre suada que l’empolainament de gat dels diumenges no pot amagar. Deixo anar un renill de benvinguda, acoto el cap i engego una bona escombrada amb la cua a l’eixam de mosques que em mortifica sense treva. Repeteixo la meva crida fins que ja és a dins, no val a badar; les insofribles gallinotes i els conills engarjolats s’esvaloten com a dimonis per obtenir les seves atencions els primers. No em decep, mai no ho ha fet. Sense ni parar esment en aquells tanoques, enfila l’oremus en la bona direcció i es planta al meu davant, em mira de dret als ulls i fa lliscar la seva mà de calls granítics crinera avall. La pell d’aquell seu rostre, colrada pel sol fins a esdevenir cuiro, llueix tot de plecs com a solcs forjats amb cada pedregada intempestiva, amb cada sequera infinita, amb cada dissort de la vida de pagès. No somriu mai, no pot, no en sap, no li cal. Quan les emocions se li amunteguen a l’esperit, brollen pels traus que li fan d’ulls, donant-los vida i foragitant-ne la perenne grisor. «Avui els bellugues com quan alguna et roda pel cap...»– em dic, encuriosida, en veure’l pensarós.

– Pare, afanya’t amb la Morena, vull que sortim d’hora a llaurar el secà amb el tractor!– ressona més enllà del llindar del corral una veu aspra, que fa feredat.

La quietud tothora dominant s’estronca llavors en un girar d’ulls. Les aus remuguen temorenques, els conills s’ho fan a sobre i els garrins –uns cagacalces malaltissos– llancen esgarips esgarrifosos tal com si els hagués arribat l’hora de la matança. «El tractor... vol dir aquella andròmina de cul ample que quan desperta espetega com una tronada d’agost»– em faig anar amb el cor encongit.

– Que m’has sentit?– insisteix davant el mutisme del vell.

Estintolat a sobre el meu llom, aliè a la veu irada, em repassa les peülles. El contacte del seu cos em calma, hi confio a ulls clucs. En acabat, amb la mateixa serena parsimònia amb què ho fa tot, em revisa nafres i cicatrius. Les ressegueix amb el dit, llegint-hi el frec punyent del jou, la mossegada rabiosa del tàvec i les mil bastonades del noi, l’homenet de pell erma.

– Cagon Déu!, vols fer el fotut favor de deixar estar aquesta bèstia?– hi torna, amb creixent feresa.

El silenci per tota resposta, de nou. De cop i volta, una fiblada de dolor a les anques m’arrenca un bram que em surt de l’ànima; «no s’acabarà mai, això?»– em lamento. Reculo dues passes; l’amo s’incorpora amb un moviment pausat, gairebé solemne, i s’encara a l’autor del meu turment, que branda a les mans la forca de fusta de lledoner de tres puntes.

– Que hi tens res a dir, pare?– el desafia, amb la veu enrogallada i el rostre encès per l’excitació.

No és home de paraules, el vell pagès. Si ho fos, si les trobés al seu interior, li diria quin greu li ha sabut sempre veure’l créixer sense mare, a qui Déu –i el còlera– li van arrabassar al bell principi de la seva infantesa. Si sabés parlar com cal, li explicaria com ha patit en veure’l sempre reclòs entre llibres, amagat del món en què algun cop va ser feliç, mentre la pell se li descoloria i el ressentiment se n’apoderava. Si hagués rebut ni que fos les primeres lletres, li faria entendre que els animals que cuida mai han furtat l’amor patern al qual té dret, aquell amor profund i autèntic que els homes del camp saben donar, un que no s’embolcalla de vanes paraules però que de la pell traspua, impregnant tot allò que l’envolta.

Aclaparat per la violència de l’hereu, l’amo gira cua, em pren de les regnes i sortim del corral. No hi veig sinó compassió, en la seva mirada, quan passem vora el noi de pell blanca, una pell tan erma com un tros de terra on ningú ha abocat un sol bri d’esforç ni d’esperança. «Deixa’l fer, amic meu, no et facis mala sang, de més verdes en maduren», penso mentre m’enganxa al carro, s’hi enfila amb prou feines i m’esperona, tot fent petar la llengua.

Camí de qui sap on, m’escarrasso a treure forces d’on no en queden. Des que va arribar el tractor, no hem tornat a esllomar-nos feinejant plegats. La vellesa ens ha sorprès als dos alhora, arribant de puntetes com ho fan els lladres a la nit, bescanviant-nos vigor per experiència i gosadia per prudència. L’únic que no ha mudat és el seu caliquenyo, aquell rotllet marronós fumejant que tothora li balloteja als llavis, fins i tot quan endrapa. Arribats a unes pastures ombrívoles, l’amo tiba la brida i fa anar el sooo preceptiu. L’indret em resulta familiar, i amb raó; era tot just un poltre maldestre quan m’hi va dur per primera vegada. A tall d’aprovació, el felicito amb una abrinada jovial: «bona elecció, company, enlloc trobaríem herba més fresca i dolça que aquesta.» Aleshores, fent gala de la seva habitual economia de moviments, m’allibera dels arreus i em deixa campar sola, al meu aire. No hi ha plaer més gran, per una mula vella, que tombar lliurement, queixalant d’aquí i d’allà, a l’espera que l’amo et torni a necessitar. Giro un xic la testa i, d’esquitllada, el veig remenant a dins de la carraca atrotinada que arrossego, que s’està a redós d’una figuera imponent.

Farta com un lladre, ben a punt de rebentar, alço la mirada vers el carro, buscant l’amic. Una ventada suau em porta la fortor amarga del caliquenyo, des del meu darrere. Me’l trobo allà, dret, garratibat, amb un posat desconegut en ell. D’una mà li penja el bastó de ferro aquell, el que escup foc quan la guineu s’abraona al damunt d’alguna de les gallines.

– Morena, companya, no t’imagines com em dol haver de fer això– em fa anar lentament, tot apujant l’estri i apuntant-me al front.

«Fer?, què has de fer?», em pregunto desconcertada. Com si em llegís el pensament, el pagès abandona la seva parquedat verbal, i continua parlant:
– Diuen que menges i ja no treballes, que no fas cap servei, que els cal més lloc pels trastos del tractor... collonades tot plegat.

Fins i tot un animal sap quan li ha arribat l’hora. No hi havia pensat mai, en la mort. No hi estic preparada, no per rebre-la de mans d’un amic; m’esfereeix el record de la guineu ensangonada, recargolant-se i xisclant fins que la vas rematar. Esporuguida com mai a la vida, faig dues passes enrere i renillo, i esbufego, i copejo el ferm amb força, i renillo, i esbufego i, finalment, em lliuro al meu destí. Paro llavors atenció en els teus ulls, aquells clotets xerraires que et traeixen i pregonen als quatre vents el que et cou a l’interior.

«D’això parlaven la jove i l’hereu al corral, d’amagat teu, ahir; d’això, i de com manegar-s’ho per no haver d’esperar que t’arribi l’hora a tu també. Se sortiran amb la seva, mal que em pesi, perquè et sents vell i feble, tan atemorit com jo de no tenir qui se n’ocupi quan et faltin les forces.» Abaixo la testa i li ofereixo el clatell.

L’espetec arriba sense avís, colpidor i feréstec com el llamp que esberla el tronc d’un noguer centenari. Alço el cap de nou, encara tremolant, just a temps de veure l’instrument de mort exhalar l’alè per sobre el meu cap.

– Au, va, Morena, fuig ben lluny!– m’etziba alhora que em palmeja el llom amb força.

Empeses pel pànic, les meves potes es multipliquen i em fan volar. Travesso rierols, granges i senderis, fins que el cor amenaça de sortir-se’m del pit. Llavors m’aturo, amarada de suor, i miro al meu voltant. Sola, enmig d’un sembrat de civada estant, un penya-segat rocallós fa caiguda unes passes enllà. «I què serà ara de mi?, més em valdria haver-me estimbat per aquesta paret de pedra!», em lamento en silenci.

Esmaperduda i defallida per l’esforç, em deixo caure a terra i em deixo emportar pels meus temors: «El Sol pujarà fins dalt de tot, allargant els dits cap a mi, i m’assecarà fins al moll d’os, com fa amb els llangardaixos; o potser els voltors, o qualssevulla altres bèsties immundes, m’espellifaran sense esperar que sigui morta; o potser...» Fent un darrer esforç, m’alço sobre les potes, i enfilo les passes cap al precipici, m’aturo a la vora, avanço una altra pota, i... sento llavors un tacte familiar al llom.
– Morena, amiga, no et feia tan eixelebrada. Fes marxa enrere, tenim encara un bon tros de camí per endavant.

Astorada pel retrobament, segueixo dòcilment el vell pagès, que fa anar, en deixar enrere el penya-segat, les darreres paraules de la seva vida: – De més verdes en maduren... 
T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 32 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com