Menú lateral AMP

Ímpetu

Firma
  • Marta Argilés i Macià
Actualitzada 27/07/2017 a les 13:25
Aquest relat participa al concurs de Relats d'Estiu del diari SEGRE.
Vota'l perquè aconsegueixi el premi del públic! 


Vivia sola, feia uns setanta-vuit anys que me'n sentia. Vaig definir-me com a basta i em creia incapaç d'estimar perquè ningú ho havia provat amb jo. M'era un malson fermar cada dia la porta de casa, era la metàfora perfecta la qual em tancava amb forrellat. I de cop i volta la clau es perdia. Per aquest motiu m'era costós obrir-me i m'estrenyia ben endins sense deixar rastres de la meva existència enlloc.

Sortia sempre de casa a les cinc de la tarda, em tenia captivada aquella hora. Forçadament, sentia els crits de la quitxalla que clamaven llibertat pels carrers i donaven alegria a aquelles pobres cantonades vestides d'excrements flatulents. I jo, posicionada al mig de la plaça del poble, al seu vell mig, enlairava els meus ulls i contemplava el cel blau. Era blau com el mar de dubtes que em rossegava o blau com l'atzur de la nit.

Furtivament, les meves ninetes ballaven exhaustes de tan voler mirar i no cercar color, doncs només buscaven un profund silenci, d'aquells que donen escalfor i nitidesa a les orelles. Pausadament, el meu cos sentia l'instint de caminar unes quantes passes per tal de colpejar les totxanes que envaïen aquell camí empedrat i així recordar-me que la força encara sobrevivia dins meu i que no em calia pronunciar ni un mot. L'únic que m'evadia dels gemecs interns que em corroboraven el ventre era una dolça melodia que em perforava cada vesprada.

A les nou de la nit, quan començava a aclarir-se el cel i el Sol s'ajupia amb força sobrepassant les muntanyes d'aquell únic horitzó, es tancaven totes les llums del poble. Llavors era quan més xalava. Només podia contemplar com les muntanyes i el Sol feien l'amor. M'era un goig diari. De sobte els seus contorns es resseguien i de la seva passió en naixien escletxes.

Una sensació polivalent em retornava els peus a terra. En aquells instants curts i limitats me n'adonava que m'havia elevat uns centímetres de la tènue realitat i el temps s'havia convertit a retalls. Per ara els meus pesos mancats d'equilibri s'estaven al terra, fent companyia al sòl bru d'Euskal Herria.

M'encisava observar les parets resseques del poble. M'explicaven intenses i molsudes històries. Aquelles que ningú es parava a escoltar, eren farcides de la meva atenció. Finalment disparava els timpans i aquelles es resistien a jo fins que veien que els meus ulls regien inquietats, llavors cedien la seva veu ancestral i l'entregaven musicalment dins el meu inconscient ple de consciència.

Naturalment, m'agradava posar-me c moda per tal de percebre l'estímul de la història. "De qui parlaran?, A qui li desvetllaran emocions de les més existents?, Qui en serà la víctima?", eren els pensaments que es disparaven dins meu i batzegaven la meva pell a cops de pols.

Un vent aterrador va descontrolar les fulles seques del passeig on jeia i jo no em vaig ni immutar, les cames se'm van cargolar i les meves mans juntament amb elles. En aquells instants, els meus palmells remarcaven com mai els meus laberints dactilars. Juntament amb ells m'hi vaig perdre. Allí hi van accedir les veus rocoses de les parets i em van començar a abatre amb les seves històries enclaustrades.

T'ha agradat?

Aquest relat ha estat seleccionat entre els 35 millors Relats d'Estiu de diari SEGRE. A part dels premis als que opta, també pot aconseguir el premi del públic, el teu. Podràs votar aquest relat clicant a través de Facebook clicant "M'agrada".

Qui en tingui més s'emporta el premi del públic. Així de senzill. El votes?



Et recomanem llegir els altres participants al concurs en aquest enllaç.
Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com