Menú lateral AMP
DIA DE REG

A la platja dels gossos

Firma
  • VIDAL VIDAL
09/09/2018 a les 05:21

Vidal Vidal

Amb aquest títol que mig manllevo d’una novel·la que em va colpir, Balada de la platja dels gossos, del portuguès José Cardoso Pires, editada el 1987 per la Magrana en traducció del catalanòfil Manuel de Seabra, volia simplement explicar –com si això li hagués d’importar a algú, encara que si tingués en compte aquest condicional no publicaria mai res– que cada cop m’agrada més matinar, fer de la nit dia, si bé en el sentit contrari al d’aquesta expressió popular, fins i tot a les vacances. Sobretot a les vacances. Deu ser que m’estic fent vell –com tothom d’altra banda, en especial, traspassat el llindar crític de la seixantena– i ja se sap que els vells dormen menys, per més ganes que en tinguin, que no és el meu cas (em refereixo a ganes de dormir, no de fer-se vell: em passa com al mestre Vallverdú, que no comparteix les preteses bondats de “la joia d’envellir”). Com que també matino a Cambrils, vora el mar, que diuen que fa venir son, per la baixa pressió atmosfèrica i l’efecte bressolant del so de les onades, tinc per costum d’arribar-me, quan tot just acaba d’obrir les portes, al forn que van posar a la cantonada fa un parell d’estius. Cafè amb llet i croissant de mantega, mentre contemplo l’horitzó blau i l’incipient moviment humà al passeig marítim: sota les palmeres desfilen persones de tota condició, algunes corrent, d’altres caminant, moltes amb gossos. Qui passeja qui? N’hi ha que s’acosten fins a la terrassa on estic assegut, lliguen els animals a la pota d’una taula i demanen alguna cosa per esmorzar. Avui tenia al cantó dues senyores de la meva edat. Madures però encara de bon veure, almenys als ulls d’un seixantí (tot és tan relatiu: vint anys enrere no m’hi hauria ni fixat). L’una porta un schnauzer, l’altra una espècie de terrier clapejat que anomenen bodeguero andaluz. Entre elles parlen en castellà però s’adrecen als quissos en català. Curiós, si més no. Ho havia observat en parelles incapaces de canviar del castellà amb què s’havien conegut i que fan servir el català amb els fills, mai encara amb gossos. Penso que si les sent algun d’aquests saragossans de mentalitat colonial que proliferen per la costa, farà seva la frase del locutor Boby Deglané en una celebrada anècdota: “Los catalanes hablan como perros”. La gran Mary Sampere li va replicar: “en Catalunya todos los perros se llaman Boby”

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com