Menú lateral AMP
CRÍTICAD?ART

Lindsay Kemp

Firma
  • JOSEP MIQUEL GARCIA
09/09/2018 a les 05:21

La dansa és una de les Belles Arts i, al segle XX, va seguir el mateix camí de recerca que les arts visuals, amb creadors de talent com Martha Graham o Merce Cunningham, que van obrir portes a l’expansió del moviment amb experiències parateatrals, poètiques o performances. Es va barrejar amb l’era conceptual mitjançant camins de trobada amb les arts escèniques. Aquestes pretenien establir un vincle entre l’Art i la Vida, i tota aquesta riquesa experimental ha de ser reivindicada al marge de les històries separades que es fan de les disciplines.

El teatre ja no era, als anys seixanta, un espectacle a la italiana, sinó que baixava a la platea per barrejar-se amb els espectadors, que formaven part de la trama. Una de les companyies teatrals més rellevants d’aquesta pràctica conceptual va ser The Living Theatre, de la mà de Julian Beck i Judith Malina, americans que van posar les bases d’una equiparació entre l’actor i l’espectador. La companyia va arribar a Barcelona el mes de febrer del 1977, i varen representar, a la vella sala de La Paloma, Set meditacions sobre el sadomasoquisme polític. La seva estada, les conferències i sessions pràctiques amb col·lectius barcelonins van deixar una empremta que el teatre català posterior va recollir de manera significativa.

Fins llavors, aquest teatre alternatiu estava representat preferentment per Joan Brossa, que precisament es movia en els àmbits de la poesia, les arts visuals, el teatre i el cinema. Joan Brossa era el nostre clar exemple d’experimentació en aquests àmbits de la màgia, el circ, el cinema, la música i el teatre.

De cop, arriba a Barcelona Lindsay Kemp, i la seva presentació havia de canviar l’escena catalana radicalment. El desembre del 1977 estrenava, al Teatre Romea de Barcelona, el seu espectacle Flowers, basat en els textos de Jean Genet de Nôtre Dame des Fleurs. Flowers anava més enllà de la poètica de Brossa, incorporant el mim i la dansa i creant un ambient visualment màgic, amb música i una sublimació de l’estètica. Barcelona va restar colpida per aquest espectacle, que agermanava els amants de la dansa amb els de les arts. Cirici Pellicer ho va reivindicar des de les planes de Serra d’Or i Joan Miró va assistir a les representacions, convidant Lindsay Kemp al seu estudi i enviant-li, després, un dibuix a casa seva.

La reivindicació de Genet, que havia viscut a la ciutat de Barcelona, va encendre els ambients culturals de la ciutat. Lindsay Kemp es va instal·lar cinc anys a la plaça Reial de Barcelona, on ja vivien marginals com Ocaña i Nazario, que veieren en aquest artista anglès un mirall per deslliurar-se a la teatralització als carrers. Un art al carrer, sense escenaris ni distanciaments, naixia a partir de Flowers, amb naturalitat.

Lindsay Kemp, com abans Julian Beck i Judith Malina, no limitava el seu fer al Teatre Romea, sinó que anava a tot arreu on li demanaven per tal d’explicar-se. Kemp havia trencat la idea del ballarí tradicional contemporani. A Londres havia col·laborat amb David Bowie en els seus concerts i, a Nova York, Andy Warhol havia fet cua per assistir als seus espectacles.

Lindsay Kemp va morir el passat 24 d’agost a Livorno. Després de Flowers, l’any següent de la seva estrena a Barcelona, el Teatre del Liceu presentava Mori el Merma, de la companyia Teatre Claca, amb la participació de Joan Miró, que de ben segur tenia al cap la inspiració de l’obra que havia vist a Barcelona.

Lindsay Kemp, The Living Theatre o Merce Cunninham son autors que representen un corrent que, a poc a poc, anirà entrant als museus d’Art Contemporani, amb la mateixa intensitat que autors com John Cage, que representen la voluntat de sumar les disciplines i les arts i fer-les, totes elles, una.

Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com