Menú lateral AMP

Lliçons de vida en una redacció

Firma
  • José Carlos Monge
Actualitzada 02/01/2018 a les 13:44
Cap d’Esports de SEGRE

Nascut el 24 de març de 1962 a Barbastre i lleidatà des del desembre del 1962. Entra a SEGRE el febrer del 1985. Ha fet esports, cultura i espectacles.

Jose Carlos Monge

SEGRE
Divendres, 3 de setembre del 1982. Sóc a l’estació d’autobusos de Lleida, a punt de pujar a l’autocar que va a Sariñena. Són les festes. Abans de pujar-hi, passo pel quiosc. Ha sortit un nou diari, SEGRE, i el compro per veure com és i perquè em resulti més amè un trajecte que conec de memòria. Llegeixo les signatures dels periodistes, gent que en aquell moment són desconeguts per a mi i que encara no sé que, en poc temps, formaran part de la meva vida.

Som al 1988. Fa tot just tres anys que treballo a SEGRE, aquell diari que vaig tenir a les mans des del primer dia i del qual ara formo part. La meva vida ha entrat en una altra dimensió. A la redacció del carrer del Riu, aprens ràpid –no hi ha cap alternativa–, entre el soroll de les tecles de les màquines d’escriure, un teletip que no para d’escopir paper i consells i lliçons diaris que has d’assumir com les instruccions que es donen a un boxejador enmig d’un combat. O les segueixes, o et fots una hòstia. “Truca una altra vegada”, “insisteix”, “torna-ho a escriure”, “canvia el titular”, “no entris per aquí”. I és que “el periodisme és un sacerdoci”.
 
L’any 1988, encara no hi havia Twitter, ni internet, i també érem feliços

Rebo lliçons de periodisme i de vida diàriament. I tinc la sort de tenir els millors mestres, que, alhora, són també companys i amics. Moltes hores junts. Costa, Cal, Miranda, Sanuy, Miras, Pau, Carles, Caelles, María Pilar, Glòria, Anna, Arturo i tants d’altres. Sóc com un futbolista que aprèn dels seus entrenadors.

Com a lector, les notícies són paraules al paper. Dins la sala de màquines, les notícies, les vius. El 1988, hi ha dos fets que marquen la societat lleidatana: el crim de Maials i la tragèdia de Juneda, amb catorze persones atropellades per un tren, deu de les quals eren nens. Lleida és petita. A tots ens colpeja de prop tot el que passa. Un amic té un familiar entre les víctimes, la veïna és amiga de la mare d’un nen... La proximitat canvia l’enfocament i, de vegades, has de redactar notícies amb llàgrimes als ulls. És la vida.

L’any anterior, el Lleida havia pujat a Segona A i, aquell 1988, ho faria el Mollerussa. L’esport lleidatà començarà a entrar en la història amb assiduïtat, en lloc de fer-ho esporàdicament. La meua feina em permet conèixer les estrelles, com el dia que vaig conèixer una figura del Barça a la qual admirava i que, face to face, em va semblar un cretí. Els futbolistes de debò eren a Lleida: jugaven, estudiaven i treballaven. Molt agradable ha sigut conèixer gent de la cultura. Tenir la sort de comptar amb la Mostra que dirigeix Juan Ferrer m’ha permès conèixer personalitats del cinema i el teatre i, parlant amb elles, tornes a rebre grans lliçons de vida. És l’any 1988. No hi havia Twitter, ni internet, i també érem feliços.
Etiquetes
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com