Menú lateral AMP

El fum no només l'inhalem

Firma
  • GABRIEL JOVÉ
Actualitzada 03/07/2018 a les 15:37

El fum no només l'inhalem

G.J.

Ja fa dies que hem decidit instal·lar-nos en una nova balma, on sembla que el germà de la mare podrà practicar la destresa de l’adobar que va aprendre en les trobades que vam fer amb la tribu de més a prop nostre. Des de fa diverses llunes, viuen sota unes aparents estructures d’aquest material fet de palla i fang, li’n diuen cases, però ben bé no sabria com anomenar-les. El cert és que estan més calents a les nits i durant dia es resguarden del vent i del sol. A més a més, que ja no se’ls apaga el foc. Quina gran cosa, un foc de flama eterna.

Hem pogut dominar el foc, i la veritat és que la mare i la germana no em deixen tocar-lo gaire, però quan arriba el pare i el tiet amb alguna peça de la caça, me’l deixen obrir i trencar-lo perquè diuen que hi tinc més traça. Sobretot si l’animal és gran, ja que tinc més força que elles. “Serà la joventut”, penso. No obstant, sí que he observat que quan la carn la tallo jo, i la deixo cap per avall unes hores perquè la sang surti plenament, sempre és més bona i més saborosa. La mare, a vegades, suposo que per amor propi, no m’ho reconeix, però sé per la seva mirada que la gaudeix molt més quan la toco i la passo jo pel foc.

Ara, després que el tiet i el pare hagin estat enfeinats creant una espècie de mur, a l’exterior de la balma, han dut vàries peces pescades del rierol de més avall, unes enormes truites rogenques i brillants que remuntaven el riu contracorrent, i he decidit que les faria totes. La mare m’ha renyat perquè diu que és massa menjar, així que he decidit posar-les penjades a prop del foc, perquè almenys allí els bitxos no hi van.

Com les vam gaudir, les truites! Al final ens les vam menjar totes menys una, i això que vam estar temptats, però el pare en un cop de clarividència va dir que estarien un parell de dies més a construir l’altre mur, i la veritat que entre que estàvem molt tips, que el menjar era boníssim, i posats a recer que estem ara, vam deixar-nos endur pel cansament i la son.

I… Oh! sorpresa! Aquesta posta de sol, com que estàvem afamats perquè estem tots ajudant a acabar de construir la paret, se’ns ha apagat el foc. He agafat la truita, i quan l’anava a condimentar, m’he fixat que tenia una altra textura, i color. Més suau, més translúcida, i el millor de tot: la seva olor i el seu sabor... era com si sentís el foc acabat d’encendre, i el sabor de tota la fusta al paladar. Increïble. Genial i brutal. Serà el fum? No ho sé, però crec que sí, perquè això ho he repetit amb els peixos i les carns que pesquem o cacem, i estic fent la delícia de tots i ja no ens ho podem treure del cap. I la veritat, podem menjar carn o peix, però sempre un cop la passem per aquest fum, estan molt millor.

PS: es creu que és la tècnica de conservació més antiga de la història humana, aproximadament fa 10.000 anys que els humans menjaven el fum a través dels aliments fumats. Pot ser com la humana que cuinava les truites d’aquesta petita “prehistòria”.

© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com