Menú lateral AMP

Europa, 4

Firma
  • Xavier Menós
Actualitzada 10/08/2018 a les 18:12

Xavi Menós

Cada cop que visito Madrid m’entren més ganes de quedar-m’hi a viure. Durant molts anys, a vegades influenciat per tòpics sense fonament, entenia Madrid com una ciutat rància que al crit de “Viva España” no deixava de ser la ciutat d’Esperanza Aguirre i del PP.

Visita rere visita noto que estava molt equivocat. Passejar pel barri de Malasaña un migdia de juliol em fa sentir com si estigués a l’East Village de Nova York. En els dos dies que hi passo em reuneixo amb els meus amics Guiomar, David i Álvaro. Parlant amb ells m’adono que el que m’atreu d’aquesta ciutat és la seva gent: Madrid és una ciutat d’acollida on és relativament senzill entrar a formar part d’un grup d’amics divers i obert. Quelcom està canviant.

Dia a dia observo com Barcelona s’està tornant més conservadora, massa tancada amb un turisme que li ha robat la seva personalitat canalla. Madrid, en canvi, fa de la imperfecció i de les seves contradiccions una metròpoli de braços oberts on la creativitat flueix.

Hores abans de marxar a l’aeroport decideixo visitar la casa de Sorolla. Només trepitjar el jardí em sento com si estigués al Cau Ferrat de Rusiñol a Sitges. A la sala principal del museu la meva mirada es fixa en una pintura atípica. No és cap paisatge amb llum mediterrània, sinó tot al contrari: és una pintura interior d’un bany enrajolat de color blanc on destaca una figura d’una senyora estirada a terra.

El color de la llum m’atreu. No hi ha sensualitat. Mort en lloc de vida. M’apropo al quadre per analitzar-lo amb detall però de cop les llums del museu comencen a fer pampallugues i s’acaben apagant. Foscor absoluta. Decideixo marxar.

Deu hores més tard arribo a Istanbul. No estic al centre sinó a Tarabya, un barri que voreja el Bòsfor a dues hores del centre. L’endemà decideixo matinar i córrer 10 km al voltant de la costa. Observant les cases del segle XIX de fusta blanca no puc deixar de pensar en Sorolla. Estic a Turquia, però la llum i el paisatge em transporten. Si tanco els ulls puc veure com uns personatges imaginaris em rodegen.

Elles amb ombrel·les i vestits de Chantilly; ells amb pantalons de lli i camises de cotó. El xoc amb la realitat no tarda a arribar. Tres cartells gegants amb la fotografia d’Erdogan em recorden que fa una setmana el país va celebrar eleccions. Torno a l’hotel i visito wikipedia per conèixer més del lloc on sóc. Sorpresa: el règim d’Erdogan n’ha prohibit l’accés. A la tarda visito Santa Sofia (un dels meus edificis preferits per la barreja de religions i cultures) i la Mesquita Blava. L’endemà ja em trobo a l’aeroport.

Al quiosc em crida l’atenció la portada del New York Times on analizen la política econòmica d’Erdogan. Compro el diari i llegeixo com el creixement de Turquia és insostenible, basat en una bombolla immobiliària que beneficia amics i coneguts del President. Obro Twitter i llegeixo que Erdogan acaba de nomenar el seu cunyat com a ministre d’economia. Penso en Trump. Pròxima parada: Líban.

© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com