TRES VOLTES REBEL

La lliçó dels xerraires

Firma
  • ARES ESCRIBÀ I CRUELLS
Actualizada 25/07/2018 a las 11:06

No li treia els ulls de sobre, vigilant que ningú s’hi acostés. L’últim dia de primer d’EGB vam endur-nos els llibres i, expressament, vaig camuflar-ne un entre la resta, es titulava El castell d’iràs i no tornaràs. Al llibre de català hi havia un exercici de relacionar conceptes amb fletxes que estava tatxat per la professora. M’encantaven la matèria i l’activitat. Tant, que vaig passar l’estona destinada a resoldre l’exercici explicant a les meues companyes de taula com l’havien de fer. Es va acabar el temps i no havia començat el meu. Ho vaig solucionar amb quatre ratlles sense sentit que, a l’arribar a mans de la mestra, van quedar eclipsades per una creu que vaig assumir com un fracàs, el primer suspens –de pocs– de la meua vida. A l’acabar el curs, tenia 7 anys i arrossegava el gran secret que mai he confessat als pares. És possible que se n’assabentin ara, més de tres dècades després dels fets. Que era xerraire ho van reflectir els informes trimestre rere trimestre. Tot eren bones notes però, a la part de sota, sempre el maleït comentari: parla a classe. S’entenia que això era dolent però demanar silenci a determinades edats és demanar massa. Afortunadament, l’educació evoluciona i la participació a l’aula comença a ser un bon símptoma. Els professors i investigadors Robert Slavin i Nancy Madden, per exemple, defensen l’aprenentatge cooperatiu amb soroll i interacció entre els infants. Sempre amb un objectiu molt clar: assegurar-se que tots els seus companys hagin après allò que estudien. Asseguren, en una entrevista a Catorze, que “si els nens a classe estan sempre callats, no aprenen res”. És una llàstima plantejar l’aprenentatge com una obligació perquè, amb els anys, resulta ser tot un plaer. La necessitat de noves experiències no és més que una manera de descobrir el que desconeixem i de buscar respostes al que no entenem. Viure oberts al que ens aporta cada lloc, cada moment i cada persona és la forma de donar sentit al que fem. Dit això, nota per als meus pares: disculpeu-me el secret però tingueu en compte que aquell “tatxat” només demostra que era una avançada al meu temps: jo creia en l’aprenentatge cooperatiu. De xerrar menys potser n’aprenc algun dia, hi estic treballant.

Etiquetas
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com