La gran mentida

Firma
  • Susanna Barquin
Actualizada 04/06/2018 a las 16:17

Susanna Barquin

Abans d’escriure aquestes línies, penso què m’agradaria llegir un diumenge al matí –o al migdia– amb el cafè –o amb el vermut–. Crec que voldria endinsar-me en algun món senzill, que em fes oblidar les misèries diàries, que trobo a faltar aquelles novel·les per fascicles que publicaven diaris i revistes d’abans. Em convenço que tant se val el que m’agradaria llegir, que només importa ser honesta amb les paraules. Penso, com Hannah Arendt o gràcies a ella, que l’acció d’escriure és una forma de comprendre. I penso, també com ella, o gràcies a ella, que hi ha dues veritats: la veritat de la raó i la veritat dels fets.

Segueixo amb Arendt i amb l’advertència que el camí per trobar la coherència pot fer perdre la referència de la realitat, i llavors les mentides poden ser més atractives que la mateixa realitat. Els populismes ho saben, i saben del poder que tenen els relats rodons, els que expliquen el que volem sentir, encara que siguin mentida, o justament perquè ho són. La realitat és un pou de sorpreses que ens obliga a sortir del cau i ens provoca perquè estiguem alerta. La mentida, no. La mentida ens obre un món on tot s’explica d’avançada, tal com volem que siguin les coses. Encara que la realitat, tossuda, t’entesti a contradir-la.

Ens agrada la ficció. Gaudim amb el cinema, amb el teatre, amb la lectura. Sabem que no és real, i en gaudim; sabem que són fantasies, i en fruïm, i delim perquè la realitat sigui com una pel·lícula, però els fets són que després del petó no arriben el

The end

ni els anissos. La realitat és inquietant, imprevisible. No és lineal ni congruent. La mentida, sí. La mentida té argument, i les giragonses, sentit. La mentida posseeix un poder terrible de convicció.

Una mentida i una altra i una altra ens fan perdre la connexió amb la realitat. Hannah Arendt confessà que fins a l’any 1943 no van creure que Auschwitz fos real. N’havien sentit a parlar, sí, però no en donaven crèdit perquè no podia ser, no era coherent amb la lògica d’una guerra, de qualsevol guerra. Malgrat les mentides, a pesar de la raó, els fets es van imposar amb tota la cruesa. Els populismes tenen això, que fins que els fets no s’imposen ens imbuïm d’una credulitat que ens deixa raonablement satisfets. Ens permet reconciliar-nos amb un món que no es deixa atrapar. Miro de ser honesta, i d’oblidar que això no és una lectura de diumenge. Tant se val. Diumenge és un dia com qualsevol per parlar de mentides, de la gran mentida que ens envolta, de la gran farsa que han inventat de nou perquè els fets no agraden als amos de les paraules.

Ara i aquí són un moment com qualsevol per dir que no. No sóc nazi. Ho dic per mi, per tu, per Hannah i per tots els altres.

Etiquetas
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com