Beirut

Firma
Actualizada 24/08/2018 a las 17:41

Xavi Menós

Des de la finestra de l’avió la façana marítima de Beirut esdevé un joc de contrastos: carcasses d’edificis destruïts durant una guerra civil que va durar 25 anys comparteixen escenari amb construccions futuristes dissenyades per estrelles arquitectòniques i amb cases de colors pastel amb finestres blanques que s’obren al blau del mar Mediterrani. Torno a Beirut i només trepitjar l’aeroport em sento com a casa. M’agrada el caos d’aquest país, la convivència de diferents cultures i religions, la seva gastronomia... però el que realment m’atreu d’aquest país és la familiaritat i l’alegria dels libanesos que s’ha mantingut intacta tot i els anys d’un conflicte armat que es fa present cada cop que un aixeca la vista i observa les cicatrius que les bombes i els trets han tatuat en molts edificis.

Passo immigració (assegurant-me prèviament que no hi hagi cap segell d’Israel) i només sortir a l’exterior de la terminal torno a notar un pessigolleig que només experimento quan visito un país que m’ha marcat. Arribo a l’hotel i des de l’ascensor admiro el laberint urbà de color blanc de la ciutat de Beirut. Al balcó decideixo posar-me al dia sobre la història més recent d’aquest país i em sorprèn la xifra de refugiats sirians que han arribat des de l’enderrocament del règim d’Assad. Segons càlculs de Nacions Unides, més d’un milió i mig d’immigrants (que fugien d’ISIS) han arribat en un país de només sis milions d’habitants.

Sis hores en cotxe (conduir per Beirut et fa sentir com un Tom Cruise amb accent de Lleida) separen la ciutat de les muntanyes poblades amb els cedres: els arbres mil·lenaris que segons explica la Bíblia van ser emprats per a la construcció del primer temple de Jerusalem. Visito abans d’anar a treballar els anomenats Cedres de Déu i no puc resistir de tocar els troncs d’uns arbres que han viscut més de mil anys. Acaricio una fusta que ha sobreviscut a anys de guerres i de destrucció i penso que si Déu existeix s’ha de trobar precisament aquí ja que visualitzo la definició d’eternitat per primera vegada en la meva vida.

La història sempre s’acaba repetint. A finals del segle XIX més de 180.000 libanesos van haver d’escapar de la repressió del règim otomà i van començar un viatge amb una destinació singular: la costa del Carib colombià. Intento imaginar-me la penúria, l’esforç titànic que hauria de suposar un viatge d’aquestes característiques però fracasso estrepitosament. Casualitats de la vida: quaranta-vuit hores més tard jo estic fent el mateix trajecte: Beirut - Barranquilla. Tancat en un ocell de metall, sentint-me segur sobrevolant el mar Mediterrani per després creuar l’oceà Atlàntic, obro l’aplicació del

New York Times

i m’esgarrifa el titular que llegeixo en la primera pàgina: “El canvi climàtic posa en perill la supervivència dels cedres del Líban”. El poder d’autodestrucció de la raça humana no té límits. Déu, on ets?

© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com