Espais públics

Firma
  • EDUARD ROURE
Actualizada 24/08/2018 a las 18:12

De l’adjectiu

públic

, en diu el diccionari que és allò “relatiu a la nació o la comunitat”; també, allò “de què pot fer ús tothom”. Ho remarco perquè, a vegades, el retorn al significat essencial de les coses ens ajuda a desmuntar esquemes mentals molt falaços i interessats. Passa amb l’objecció recurrent per part dels contraris a llaços grocs o performances diverses dels CDR, quan asseguren que l’independentisme o els moviments de suport als presos “s’han apoderat dels espais públics”. D’entrada, qüestionar la legitimitat d’impregnar de certa tendència o actitud un espai públic, que és per definició de tota la comunitat i, per tant, susceptible d’acollir-hi la llibertat d’expressió de qui vulgui, aniria en contra de la mateixa naturalesa del que és “públic”. On hauríem d’expressar, si no, el nostre desacord amb la situació jurídica i penal dels líders independentistes? És evident que no pas en una gran superfície comercial, en una botiga, dins un cinema o envaint els domicilis privats de ciutadans qualssevol, llocs on sí que cal restringir actes d’aquesta mena en nom dels drets preferents dels seus propietaris, que per algun motiu es defineixen com a privats. Ara bé, si l’espai comú, el dels carrers o places o el de les institucions públiques, no es poden fer servir com a escenari del legítim desacord, de la protesta, tal fet equival a emprendre el camí més directe a la mansuetud social, el silenci crític, la indiferència que converteix el paisatge urbà en un cementiri civil presidit per la por, la vergonya i la repressió, camuflat sota el concepte de neutralitat, un concepte justament impossible als espais on té cabuda tothom. Ras i curt, el paradís de les dictadures. Passa també que confonen les majories socials amb una mena d’assalt o conquista imperdonables. Segur que si els actes de carrer reflectissin una tendència que els fos favorable o amb la qual simpatitzessin, no ho veurien igual. La proliferació de manifestacions pro sobiranisme o en defensa dels empresonats polítics la volen fer passar com una mostra de no se sap quina persecució o nefast pensament únic, com si el tan esbombat espai públic no es mantingués obert al tipus de manifestació que es vulgui, ja sigui sobiranista, unionista, equidistant, ecologista o vegetariana. La major envergadura i freqüència d’algunes en contrast amb d’altres respon a la realitat d’aquesta majoria social, fins que la majoria canviï. Qüestionar això és qüestionar l’esperit essencial de la democràcia. Posats a ser primmirats amb l’ocupació de l’espai públic, bé que podrien protestar per l’ignominiós nombre de símbols franquistes que perduren a les nostres ciutats, intolerable en un país que es diu democràtic i modern. Però calla, que això és com les manifestacions i les concentracions públiques: haurien d’estar permeses només si els agraden a ells.

© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com